Per no fer-ho molt PESAT explicaré en un tres i no res, una paraula que podria ser sinònim de vici (encara que jo crec que no) però que no en té cap ben definit.

Com diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, l'avaricia, és aquell desig excessiu i desordenat d'adquirir riqueses per guardar-les. I l'avariciós aquell que té avarícia.

Això és el que diu el diccinari però jo en part no hi estic gens d'acord. Per mi l'avarícia és sinònim d'ambició i no de egoisme. Perquè la persona avariciosa, per mi, vertaderament no té conciència del que fa i si algú té la culpa són els altres que no s'han espavilat. A més dels altres també diria que és la societat qui el corromp (com es diria a l'època de

la Il·lustració). Al cap i a la fi he arribat a la conclusió que ser avariciòs no és un vici sinò que és allò què els altres permeten que tu facis.

Hi han molts exemples d'això: un jugador de bàsquet que se les "chupa" totes, això no és culpa d'ell sinò dels altres jugadors que no la demanen.

Un nen es menja un pastís que era per 5 nens, se'l menja perquè els altres no volen.

Post Scriptum: Amb aquest text no penseu que sóc un avariciós. Per què no ho sóc!

Vida amarga o mort dolça

Durant aquestes quatre línies intentaré fer pensar als que em llegeixen sobre si la visió de la mort és romántica.

Per començar diré que la mort és una situació en que els bons, dolents, rics, pobres... arribem en aquesta vida. No hi ha remei per tornar enrere després de la mort. És un acte que hem d'afrontar tots i que pot s'ucceir en el moment més esperat o l'inesperat.

En canvi, la persona romàntica és aquella que té un sentiment cap a una altra persona que ajudaria fins i tot jugant-se la vida i que no l'importaria gens deixar tot per anar amb l'estimat.

La mort és com el mar, mai saps per on vindrà, com actuarà, on succeirà, quin tipus serà...Hi han molts tipus de mort: ufegat, assessinat, per una enfermetat, un accident i també la mort romàntica, aquella que ajunta les dues paraules, és una mort de passió, sentiment, bogeria... És una mort en que l'ultim alè es produeix quan una persona es juga la vida per una altre estimada, en que es juga la vida per l'amor i la tendressa.

Cert, és trist i una mica bogeria el fet de morir per amor però indica que la persona estima que viu estimarà encara més aquella persona que algun dia la va ajudar a reviure i encara que no visqui el tindrà al cor, al cap... aniran junts per sempre fins que la mort acabi amb ells.

UNS RECORDS PROFUNDS

Des que la mare terra m’ha donat la vida
he gaudit al màxim de totes les bones coses
a tot, li he trobat una gran i ràpida sortida
que ha fet de mi i ells imprescindibles.

El meu sentiment és ben profund i vital
va dedicat als que m’estimen com sóc hom
i encara que és un assumpte confidencial
en aquesta pàgina es posarà i ho veurà tothom.

Arribat a la meva edat, encara que no és avançada
estic content però no d’acord amb el meu destí
he tingut bones i dolentes, sempre solucionada
però amics i familiars van passar pel meu camí.

Els enyoro, els estimo, els recordo, els espero
sé que no tornaran, que no seran aquí mai més
però encara així no em rendiré i lluitaré, i tolero
que algun dia, a mi m’arribarà l’últim alè.

Crec que quan això arribi, el temps passarà lent,
amb la gent sempre he tingut una gran sinceritat
espero que cada persona, cap a mi, tingui un sentiment,
d’enyorança, quan això passi jo tindré tranquil·litat.

No hi haurà mai cap animal

que mai no hagi estornudat

cauen sempre per les foses nasals

deixant rastre a tot arreu on han anat.

Mai sense pensar en els mocs

i encara que siguin molts pocs,

vermell, grogenc i verdòs

són els colors del nostre cos.

Els pèls els hi fan companyia

sempre, durant la nit i el dia,

com els pirates al seus tresors

o com les pells als caçadors.

Llefiscós, dúctil, sensitiu

de diverses i moltes formes

amb el color de les pomes

de la primavera i l'estiu.

Fàcil de posar on vol

cadira, paret, llibre,tauleta...

és a dir, lloc, qualsevol

on no et vegin ni una miqueta.

Vés amb compte, no et mouràs

el dit al nas anirà

carregat de alegria sortirà

i a la tauleta colocaràs.

Els humans a la societat

Jo en aquest exercici no he fet un exemple de que les aparences enganyen (ja que pensava que ho farien tots) i he fet o almenys he intentat fer una reflexió de les persones.

Els humans som éssers complexos, amb actituds, emocions i comportaments poc coherents entre si, si no obertament contradictoris.

Arribem a estar enamorats de dues persones alhora, a odiar i apreciar al mateix temps a un mateix individu, amics, companys de treball o familiars. Cada dia pensem una cosa i fem altra bé distinta referent a això; unes vegades actuem així per no fer mal als altres, altres per pura conveniència, per comoditat, ... Anem modelant la nostra manera d'ésser en funció del que els altra esperen de nosaltres. Però les coses no succeeixen així per casualitat. Al cap dels anys, visquem circumstàncies en que és més assenyat i convenient “maquillar” el nostre comportament, adequar-lo al context, ocultar els nostres veritables sentiments, moderar-nos en les nostres respostes…

Per exemple, el fet de creure en Déu, un “amic” que s’aprofita de tu, preguntes sense respostes... tot això pot arribar a ser enganyós i fer dubtar en alguns moments.

Les agulles de la vida

Així com les agulles rodaven,

el sentit de la vida et canvià

la pila et dormí quan ballaven,

les agulles parades enamorà,

no vaig canviar de sentit, cap a tu

perquè el vostre gest no ser real

confio, potser, en un gran dia

que la pila em fés funcional.

Llençols de plaer i amor, Llençols de plors

Era primavera, quan els prats florien de nou, i tot començava a reverdir, la neu de l’hivern es fonia i augmentava el cabal del rius. Era temps del goig i de l’amor, ,va aparèixer Papiol Gispert, alt, llest, amorós, conegut a tota la Catalunya central i el més important trobador de la Cort del marquès de Vic, Roger de (no es molt conegut ja que va morir molt jove). Aquest era trobador i manat per la dama de Roger, la senyora MªLluïsa de Cirnellà del Llobreguit, que a la vegada estaven enamorats mútuament.

Un dia, en Papiol, assegut a la catifa del racó de l’habitació de la dama MªLluïsa recitava històries d’amor, inventades per ell mateix, a la seva dama i amor. Ella escoltant-lo va enamorar-se molt més i al cap d’un moment, els llençols s’ompliren de plaer i d’amor intens.

Els enamorats no es donaren compte ja que de plaer estaven plens, però en aquell mateix moment, en Mateu (majordom de la senyora i gran criat del marquès) va entrar a la cambra i els descobrí. Quan aquests acabaren i l’alba va aparèixer, en Papiol sortí de la cambra i se’n va anar, com una llàgrima al cara, a casa seva.
A mig dia, la senyora del marquès, escoltant com en Mateu li deia al rei el que havia vist, va anar corrent en secret, a casa d’en Papiol per avisar-li. Però va se massa tard, tres homes de l’exèrcit del marquès eren a la porta quan ell sol (ja que la dama s’havia anat) intentava fugir. El van torturar, però el van deixar viu perquè el rei li tallés el cap i així va ser. Després d’enterrar-lo com a traïdor van anar a per la dama però aquesta ja no hi era.

La dama MªLuïsa va escapar-se en cavall, sense deixar rastre, del territori del seu marit. Aquesta amb el cor de dolor i els llençols plens de plors, va anar-se’n a Manresa, va vestir-se com una simple pagesa de camp, potser covarda però amb vida, i encara que no se sap, potser la que era MªLluïsa de Cirnellà de Llobreguit, ara simplement MªLluïsa la pagesa va formar una nova família.

Post Scriptum: al cap de tres setmanes l’exèrcit del Marquès Roger Loflor va trobar a la dama MªLluïsa de Cirnellà de Llobreguit, i a l’igual que al trobador Papiol Gispert, la sang va córrer per el terra del Palau de Vic.

Com estic en un moment d'inspiració, he decidit fer jo mateix una o dues reflexions sobre la vida i com actuar davant d'ella. Encara que no parlen de l'amor crec que són dues petites frases que et fan reflexionar.

- Ser humil sent capaç és dit de pocs, per faltar-li's valor pel saber, escoltar i aprendre de les coses escoltades.

- El sentiment per el que ens envolta no té fronteres, sabent utilitzar el medi apropiat, per a expandir la nostra il·lusió per la vida.

Fa dos dies al diari LA VANGUARDIA vaig trobar un troçet de text que em va semblar interesant:

El rei de Siam, Rama, volia veure mort a el nen doble portador de desgracies. Quan els portaren davant de la seva presència, Eng va xiuxiuejar a Chang les paraules del seu pare: "El bon seny t'ajuda a pendre la decisió apropiada, en el moment apropiat i a minimitzar la influència del destí".

Com sóc jo

Respecte el que fa l'aspecte físic, sóc un noi una mica baixet però no tan comparat amb altres persones. La meva característica física és que tinc el cabell de tres colors: ros, castany i moreno. No es pot dir que sigui un xicot molt musculat ni prim però tampoc sóc un noi molt grassonet.

Pel que fa l'aspecte psicològic, sóc una persona bastant llest però sense passar-se. A vegades sóc una mica pesat però normalment, la meva personalitat agrada a tothom. Sóc bastant astut i sé quan he de fer o dir una cosa i quan no.

En definitiva, sóc un noi bastant equilibrat en tot i que, com totes les persones tinc defectes però els sé solucinar facilment.

BENVINGUT AL NOU BLOG DEL CRÈDIT DE LITERATURA!


Has entrat al nou blog del crèdit de literatura de l’Escola Isabel de Villena. Hi trobaràs activitats relacionades amb el que fem a la classe i també hi pots publicar coses teves: creacions literàries, fotos interessants i altres coses del teu interès. Passa-t’ho bé!